Perdre's en el cim del teu cos,
desdibuixar-se en el descens de l'esquena,
fer-se escultura de Rodin:
un llac, un respirar al compàs,
un sol, un 'devorar-se' amb tanta llum.
Les cames, el sexe, una carícia.
Menjar-se els llavis
quan la boca és un pou,
i empassar-se l'alè,
i ser més nosaltres
mentre es deformen les formes
i els límits són aigua.
La mà com una heura, l'orella, el calfred.
Buidar-se amb les presses
d'un ritme ancestral, desconegut,
i navegar entre el foc d'un infern excitant,
escalar el purgatori del teu coll
i llavors, només llavors, al paradís,
besar-nos la mirada.
Perfavor, que bonic. m'ancanta.
ResponderEliminarsi vols pasate pel meu es
http://conmismanosentucintura.blogspot.ie/
una besaeta